Albert Portell

Membre de la Candidatura d’Unitat Popular
(CUP-Vic)

El món està dividit per dues classe
enemigues, els que posseeixen i els que no tenen res…  Així de contundent diferenciava la classe
obrera de la patronal.

Francesc 
Layret, advocat laboralista, republicà, gran defensor de la justícia
social i profundament catalanista. Va néixer a Barcelona el 16 de juny del 1880
i el 1907 ja tenia dues carreres, la de Lleis i la de
Filosofia i
Lletres. El 1902 formà part del grup fundador de l’Ateneu Enciclopèdic Popular
que, tot i no tenir una arrel de base, sí que va servir per formar molts
treballadors i treballadores .

Layret, com a advocat, de seguida s’involucrà
amb el poble treballador català, defensant els seus treballadors i en especial
els que estaven afiliats a la CNT, que aleshores era el sindicat majoritari.
També s’endinsà al món de la política a través del partit UNIÓ REPUBLICANA i el
PARTIT REPUBLICÀ CATALÀ, aquest últim que actualment existeix (encara que no sé
si amb les mateixes ideologies).

Un trist 30 de novembre de 1920 quan Francesc
Layret sortia de casa seva per anar a protestar pel trasllat de 30 presos
anarcosindicalistes i uns altres del Partit Republicà, entre els quals hi
havien Lluís Companys( president de la Generalitat de Catalunya)  i Salvador Seguí (el Noi del Sucre), va ser assassinat
pels pistolers del sindicat lliure, sindicat molt apropat i pagat per la
patronal, i també pels professors d’història dels instituts i universitats del
nostre país.

Perquè tota aquesta petita biografia de Francesc
Layret?

Perquè tot i haver passat quasi un segle ,
les coses en aquest país semblen no haver canviat gaire, potser sí en les
maneres, però no els valors.

Els advocats laboralistes no són assassinats,
però sí que són engolits per les patronals que se’ls posen a les seves nòmines.
Als que no, intenten desprestigiar-los amb tot el pes del sistema. Ara no es
diuen sindicats lliures, però si que se’n diuen sindicats o delegats independents
(que no formen part de cap sindicat de base).  La política del país ha estat adormida molts
anys pels partits de dretes i per partits que no ho son, però en fan la
política, i quan no, sempre surt de la butxaca una inesperada crisi econòmica…
Així ens tenen a tots quiets i lligats de mans i peus.

De totes maneres sempre ens quedarà la gran
farsa de la “classe mitja” i del “ara no toca, que no és el moment...”

Per acabar deixeu-me fer un últim homenatge
a Layret, amb una de les seves frases celebres:

“Els nostres principis nacionalistes son
ara proclamats per un demòcrata i fins i tot han estat reconeguts per la
constitució dels soviets de Rússia . Veieu, doncs, la raó que teníem quan dèiem
que el principi nacionalista, no era un principi arcaic i atàvic, si no un
credo de llibertat i Dret, que havia d’ésser defensat pròpiament per les
esquerres i mai no encamat per les dretes.”